Difícil de resumir, la gala d’aquests Oscars. S’ha mogut en els límits de l’enyorança… El retorn de Billy Crystal, el retorn del cine mut amb The artist i la força dels seus orígens en La invención de Hugo.
Una cerimònia plena de melancolia, de recerca de temps millors i amb olor de fragància francesa… La França de The artist i el París de Woody Allen.
Però parlem dels tres grans protagonistes que més em van emocionar ahir.
En tercer lloc, George Clooney. Senzillament perquè va fer la millor cara de perdedor. Va perdre com a guionista i com a actor. I la seva cara reflectia un gest contingut però que deixava entreveure moltes emocions.
En segona posició, Christopher Plummer. Als 82 anys ha demostrat com es pronuncia un speech perfecte. Humor, sentiments i felicitat. Em va entusiasmar la mirada que va intercanviar amb la seva dona, de qui va dir que hauria de guanyar el premi Nobel de la pau per tot el que li ha aguantat. I ella assentia molt dolçament…
En el primer lloc, Meryl Streep. Em va entusiasmar que en comptes de deixar per al final els agraïments al seu marit, els fes al principi perquè no quedessin ocults darrere de la música que posen amb l’objectiu que el premiat vagi acabant. M’encanta que visqui per a «l’amistat i l’amor». Motors que li han proporcionat felicitat.
I és que Meryl i Christopher van ser els millors. No hi ha dubte que els anys proporcionen alguna cosa intangible. I veure com la platea s’aixecava per aplaudir-los em va fer recordar un home que vaig conèixer a l’hospital i que em va dir que qualsevol persona de més de 60 anys ha patit, ha perdut, ha guanyat i ha desitjat tant que hauria de merèixer tota la nostra admiració.
Gran nit d’Oscars perquè el millor és quan el que vius et porta a altres temps i a altres alegries.
